Setze Fetges d’un Jutjat

Planifica, decideix, planifica i decideix, i sobretot, no dubtis. Estic fart de decidir i més encara de planificar, no en tinc cap dubte. A tu també et pica el Fetge i la Vesícula Biliar? Xoca.

Oli d’oliva o de coco?  Em desperto mirant el mòbil o em respiro una mica abans? Viatjo i volo o m’aturo i arrelo?  Vull parella o ser-me hermafrodita? Compro Super Glue i dues meitats de síndria (en argentoní amb “s”), o quatre, i riem una estona més?

Decideixo decidir i parar de centrifugar la ment. Em dic que no sóc altre que el resultat de la llarga cadena de petites decisions que he pres des que vaig néixer, i no d’aquelles que només he pensat.

Deia en John Lemon que la vida és allò que passa mentre estem fent altres plans. Què àcid. També diuen que són les micro-rutines les que forgen els grans canvis. I també diuen-diuen a la cultura popular xinesa que les persones indecises tenen la Vesícula Biliar de rata, mentre que les decisives la tenen de Lleó.  I diuen, diuen, diuen… i en Pau tot va i ve.
Ah sí, i això no es diu però es sap: la saviesa de la vellesa s’escola entre les dites populars de la seva parla. Així doncs anem a veure què vol dir aquesta rata i aquest Lleó i per què et pica el Fetge i la Vesícula Biliar.

El Fetge (Gan, 肝) i la Vesícula Biliar (Dan, 胆) van juntes de la mà, són parella de ball. El Fetge té funcions fisiològiques com ser el magatzem de sang del cos o la de mantenir la correcta circulació energètica —tant física com emocional—, entre d’altres. La Vesícula Biliar, a més de funcions digestives, s’encarrega de la presa de decisions.  Sona a xino perquè ho és.

Gan en xinès s’escriu amb un caràcter compost d’una víscera i una arma militar. Al Fetge se’l compara amb un general. Té un costat ofensiu; el que planifica l’estratègia que ens fa avançar a la vida, i un defensiu; el que ens protegeix dels cops anímics que rebem de la vida babilònica. La Vesícula Biliar és la oficial que s’encarrega d’executar el pla traçat pel Fetge.

Deu tenir sentit que ambdues també s’encarreguin de nodrir les articulacions i els tendons, que ens permeten el moviment, i els ulls, que ens ajuden a veure el camí. Oh, què tendre, s’ha cuinat un moment cinematogràfic, gaudim-lo:

[* Breu nota informativa per a experimentar la Versió Extesa HD:

El Vent és l’energia natural associada al Fetge. L’Àcid el seu gust. La Fusta el seu element. L’Est el seu punt cardinal. D’una a tres de la matinada l’apogeu energètic del seu canal. La Primavera la seva estació. La ràbia, la frustració, la nostàlgia i la irritabilitat, algunes de les seves emocions.]

 Tram final de la pel·lícula:

Sona música èpica trista de fons i es desperta un vent irascible que fa onejar les capes dels alts comandants militars.

El camp de batalla es desplega a l’horitzó on brota la vida amb l’arribada de la primavera. El ventall de possibilitats a escollir és infinit i la certesa d’haver triat el que és correcte només rossa de passada la intuïció, que parla una llengua inexistent perquè sempre està a l’arribar.

La decisió dels comandants comportarà la vida de milers de titelles que no han decidit estar al camp de batalla però que no tenen una altra. La Vesícula Biliar els va ser extirpada de ben joves quan van ser forçats a entrar a l’exèrcit.

Finalment arriba el moment del discurs final on els dos es passegen a cavall per primera línia de l’exèrcit. (Com bé sabeu és un discurs carregat de parafernàlia patriòtica i un toc de romanticisme). El discurs l’acaba en Dan sentenciant:

– …El setzè setge serà per l’est a la una en punt. Tenim encara uns minuts. Buidem-nos abans per a ser flexibles i forts com els roures. La boira groguenca no ens permet veure-hi clar i la pluja àcida ens alcalinitza la sang.  De Sí dir! — Espeta furibund imperant motivació als súbdits.

– De Sí dir! – Respon envalentida la veu de l’exèrcit a l’uníson.

Dan gesticula per a indicar-li al seu company que s’apropi. En Gan el mira indecís i dubtant el segueix als arbustos florits darrera la caserna. Descavalquen, es treuen els grans tendons (una altra manera d’anomenar la tita per la sàvia cultura popular xinesa) i es disposen a donar l’ordre de sortida quan en Dan aixeca la vista i mirant el sud del seu company li diu:

                – La tens de rata, Gan. Oita la meva, que és de Lleó.

Crèdits: (Sona Diuen, Diuen Diuen de Pau Vallvé)

· Gan – Fetge

· Dan – Vesícula Biliar.  

     Escena post-crèdits

En primer pla, feliços i pixant a gust amb el camp de batalla en flames de fons, en Dan i en Gan es troben amb la mirada sabent que, per coses del destí, han acabat decidint bé.

Els espera una llimonada ben fresca per a celebrar la victòria.